Història de l'església romànica

Història

L’església és, sense cap mena de dubtes, l'edifici més important de Santa Eugènia de Berga. Bona prova d’això és que al seu entorn es creà el nucli urbà, format pels carrers Girona, del Pare Solà, Canigó, del Call, de Santa Eugènia, i per les places Major, Nova i Montseny.

Està documentada des del 917, però la primera vegada que Santa Eugènia es esmentada com a parròquia és l'any 976. Segurament, aleshores, ja deuria existir un edifici pre-romànic aixecat al segle X o amb anterioritat. Cap dels primers documents permet saber més dades de l'estructura del temple, que possiblement per la seva petitesa fou ampliat al segle XI.

En aquest segle, pels volts de l'any 1050, fou renovada l'església pel bisbe Oliba o pel seu successor el bisbe Guillem de Balsareny. Dada que coneixem per un capitell i una lipsanoteca o capseta de relíquies, segellada amb l'anell de Bernat Tallaferro, germà de l'abat Oliba. El pot de relíquies que es posà a l'altar major quan es consagrà l’edifici, es trobà l'agost de 1970.

L'any 1144 l'església fou cedida a la Seu de Vic i regida per un canonge. A partir d'aquest moment s'hi realitzaren importants obres de reforma: construcció d'un cimbori-campanar sobre la cúpula, un portal esculpit amb capitells i arcuacions, i una petita torre al cantó sud-est. Les millores es degueren considerar rellevants per procedir a una nova consagració. El setembre de l’any 1173, a petició del sacerdot Bernat de Llagostera, el bisbe de Vic Pere de Redorta, i el bisbe de Tortosa Ponç de Monells, consagraren l'església en honor de la Verge Maria, santa Eugènia, santa Cecília i sant Jaume. Els bisbes també confirmaren el dret de la parròquia a percebre delmes i primícies, amb totes les oblacions dels fidels i tots els predis tant conreats com erms que posseïa i que en endavant pogués rebre dels fidels, així com la propietat dels sagrers que tenia al seu voltant i eren de la seva jurisdicció.

L'església durant els segles XVII -XVIII patí diverses transformacions, consistents en la construcció d’altars i capelles. L'edifici, el 1664, s'amplià amb dues naus laterals obertes a cada costat de la nau romànica, mesura que comportà obrir unes arcades de pedra picada. Al segle XVIII d'acord amb el corrent artístic barroc que s'imposava arreu, l'església es modificà d’acord amb el nou estil. Algunes de les obres realitzades van ser enguixar l'interior i arranjar la teulada l'any 1712. Deu anys després s’emblanquinà i es varen construir les parets del fossar que s'estenia per la part posterior i una part del sector nord.

No obstant això, les obres més importants van produir-se en el període 1774-1782; es van obrir capelles laterals a la part de tramuntana i de migdia, es reformà el presbiteri i s’ornamentà el creuer amb elements barrocs. L'any 1780 es va emblanquinar la capella de sant Isidre, pintar el creuer i adobar les lloses del campanar. Dos anys desprès es realitzaren les motllures de les capelles i de la sagristia. Les obres d'ampliació de l'església també se succeïren durant el segle XIX, encara que amb menys assiduïtat. D'acord amb el llegat del canonge Ramon Fontanelles, santaeugenienc il·lustre, es construí la capella del Santíssim el 1878, en què s'hi traslladaren a posteriori les restes del propi canonge, i del missioner P. Andreu Solà.

Tot i les transformacions sofertes, no deixà de ser un dels millors exemplars de l'art romànic de la comarca d'Osona. Bona prova d'això és que el 3 de juny de 1931 fou declarat Monument Històric - artístic Nacional.

El Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació, a partir de 1955 i fins el 1975, va dur a terme dues campanyes de restauració de l'església a fi de recuperar la fisonomia que tenia amb anterioritat al segle XVII. Les obres, sota la direcció de l'arquitecte Camil Pallàs, consistiren en l’eliminació dels elements barrocs i de les capelles laterals, a més de refer les façanes de tramuntana, de migjorn, de ponent, l'absis de l’esquerra, i altres parts de l'edifici. Mentre es realitzaren les millores es construí un edifici de planta hexagonal, adossat a l'església, amb la finalitat que acollís provisionalment les celebracions religioses. El 18 d'octubre de 1975 el bisbe de Vic i fill d'aquesta parròquia, Dr. Ramon Masnou, i el president de la Diputació de Barcelona Joan Antoni Samaranch, inauguraren les millores, i el bisbe oficià la cerimònia de restauració del culte.

L'església és actualment un Bé d'Interès Cultural, d'acord amb la classificació i denominació decretada per la Llei del Patrimoni Històric Espanyol 16/1985, i té el número 51-0438 en el Registre - inventari estatal de Béns d'Interès Nacional.

Descripció

L’església actual, doncs, és el resultat de les reformes arquitectòniques que ha patit des del segle XI, fins el 1988, quan es netejà i consolidà el campanar. La pedra nua, ben tractada, fa que sigui un edifici bonic. Exteriorment és per la part de llevant per on mostra millor la seva bellesa, amb els tres absis, el cimbori i el campanar, que dóna al conjunt una verticalitat no gaire corrent entre les esglésies romàniques.

La planta

De creu llatina, esta composta d'una única nau, capçada a llevant per un transsepte en què s'obren els tres absis; el central estava dedicat a santa Eugènia, el de l'esquerra a santa Cecília i el de la dreta a sant Jaume. Les bòvedes estan cobertes amb volta de canó, i a la intersecció de la nau amb el transsepte s'aixeca, sobre quatre trompes, el cimbori. La nau té vint-i-quatre metres de llargada i sis metres d'amplada en el cos de la nau, i uns catorze metres a l'interior del transsepte. Les alçàries són de vuit metres a la nau, i d'11'5 m. del centre del cimbori al paviment. S’ha de destacar la diferència entre els paraments de pedra dels murs de la nau, la façana, el cimbori i el campanar. Aquest és de pedra ben tallada, amb les arcuacions de tonalitat vermellosa, aspecte que dóna al conjunt una curiosa vistositat.

El cimbori i el campanar

A la intersecció de la nau i el transsepte s'aixeca la cúpula o cimbori. De planta octogonal, té exteriorment com a element decoratiu un fris de finestres cegues, en què sobresurt l’ús de pedra vermella o d'esmolar. Una de les particularitats de l'església és el campanar, que s'aixeca des de l'interior del cimbori, punt fràgil arquitectònicament sinó fos per les quatre trompes del cimbori i la funció de contrafort que realitzen els absis laterals. El campanar, del qual cada cara o façana fa 4'80 m de costat, el formen tres pisos o nivells, que es corresponen amb tres tipus d'obertures: l'inferior conté dues finestres simples d'arc de punt rodó. El segon nivell presenta dues finestres separades per una simple columneta, mentre que en el tercer són visibles tres obertures. La coberta és piramidal, feta de lloses i a quatre vents.

Com a curiositat assenyalar que el canonge Ramon Fontanelles, fill del mas Fontanelles, féu col·locar a la segona meitat del segle XIX, la campana grossa que hi ha actualment, i en no poder-la passar pels finestrals del campanar foradaren la volta del cimbori. Un cop realitzada l'obra es tapà el forat amb rajoles, tal i com es pot identificar actualment per la tonalitat més fosca del centre de la volta.

La façana

Fou realitzada amb el mateix tipus de pedra que el campanar. Està coronada per un pinacle triangular; a l’esquerra té un petit cos o torre, que conté al seu interior l'escala de cargol que permet l'accés al campanar a través del carener del teulat. Aquesta petita torre, que acaba amb una finestra doble i una coberta piramidal feta lloses, fou reformada pels volts del 1970 amb motiu de les obres de restauració. La resta de la façana és totalment llisa, llevat de la rosassa radial, oberta el segle XVIII, i de la portada.

La portada

És un dels elements arquitectònics de més vàlua de l'església; segons l'historiador Mn. Antoni Pladevall i Font és la portada més ben conservada de la plana de Vic atès que de les de la catedral de Vic i les esglésies de Vilalleons, Folgueroles, Sant Martí de Riuprimer o Malla, només en queden algunes fragments.

Cronològicament pertany a la segona meitat del segle XII. La manera de concebre-la, la decoració dels capitells i les arquivoltes fan pensar que cal atribuir la seva autoria a l’escola escultòrica de Ripoll o de Vic. La decoració més important està en les arquivoltes i en els capitells de les quatre columnes. La temàtica representada en els capitells, d'esquerra a dreta, és prou variada; el primer esta format per dos pisos de fulles; les del nivell superior, són més allargades que les inferiors. Del segon capitell en destaquen les imatges d'uns personatges asseguts, amb trets facials propis dels simis. El tercer, situat a l'interior del costat dret, presenta dos nivells de fulles recargolades, una palmeta central i un rostre humà en relleu. La temàtica del quart capitell difereix dels anteriors per la representació d'animals; dos ocells situats cara a cara n’ocupen la part central.

El semi-cercle més exterior de la portada duu gravat a les dovelles la inscripció Ave Maria sin pecado concebida, llegenda molt difosa el segle XVIII, com ho evidèncien les llindes d’alguns habitatges de la població.

Els murs laterals

Les parets laterals presenten cadascuna dues finestres de punt rodó, les quals es varen reconstruir durant les obres de restauració dels anys cinquanta, donat que els murs s'havien perforat amb grans arcs per donar accés a les dues capelles que s'edificaren a cada banda a l’època barroca. Degut a aquest fet, els finestrals són una fidel reproducció dels romànics, i el mateix cal dir del fris d’arcs cecs i de la cornisa que corona els murs laterals de la nau. Tot es va refer en l'ultima etapa de restauració, en què s’imità la disposició i l’alternança entre la pedra roja i la grisosa, tret present a les cares exteriors del cimbori. Els braços del creuer, en canvi, es mantenen en la distribució i estructura originàries.

Els absis

Els tres absis no tenen cap decoració externa i són totalment llisos; només presenten com a ornament una finestreta de doble esqueixada al centre. El de l’esquerra es va haver de refer, els anys cinquanta, donat que havia estat destruït amb motiu de la construcció de la sagristia; l’absis de la dreta serví com a model. A nivell interior s'obren directament al transsepte per mitjà d’un arcada de notables dovelles. i no presenten cap tipus d’ornamentació.

El Retaule de Sant Isidre

El retaule d'estil barroc, d'autor desconegut, està situat a l'interior de l'església parroquial, a l'espai lateral dret que dóna accés a la sagristia. Presenta quatre pisos integrats cadascun per tres compartiments; als laterals s'hi distribueixen vuit pintures, sis sobre fullola i dues -les inferiors- sobre fusta, les quals fan referència a la vida de sant Isidre i al món agrari. Presideix el retaule una imatge del sant, beneïda i inaugurada el 15 de maig de 1939, i en el nivell immediatament inferior n’hi ha una de la Puríssima. Ambdues foren realitzades a Olot.

En quant a la seva datació, el retaule presenta tres dates. A la part central apareix, en relleu daurat sota la imatge de la Puríssima, l’any incomplet de 163., que correspon a l'any de la seva construcció. Sabem que el 1634 ja existia l'altar de sant Isidre i que en la crònica de la visita pastoral del bisbe Antoni Pasqual, feta el 12 d'agost de 1686, també hi consta l'altar. Les altres dues dates, 1762 i 1888, pintades de color groc sobre fons negre, estan partides en dos medallons, quedant els dos primes números a la banda esquerra i els últims a la dreta del cos central. L'any 1762 correspon al moment en què Nicolau Castellet daurà el retaule per dos-centes cinquanta lliures. L'altra data, el 1888, podria fer esment a alguns treballs de millora o bé tenir algun lligam amb la festa dels Tonis, que se celebrà per primera vegada aquest any.

Les pintures sobre fullola foren realitzades, pel pintor vigatà Ramon Torrents i Riu els anys 1944-1945, en substitució de les fetes sobre tela a la dècada 1920-1930, i que foren malmeses durant la Guerra Civil. El pagament de les pintures de Torrents es va fer amb els recursos aportats, majoritàriament, pels administradors de la confraria de Sant Lluís i de les Filles de Maria. Les dues pintures inferiors, fetes sobre fusta, datarien dels segles XVII o XVIII.

Descripció de les pintures: Al nivell superior, banda esquerra, hi ha representat sant Isidre que ofereix gra a un nen, i a la dreta alimenta a uns coloms amb granes de blat. Al pis central, part esquerra, apareix el sant que resa mentre un àngel llaura la terra amb un parell de bous, i a la dreta, veiem el sant que clava una agullada a terra i fa brollar una font d’una roca. Als nivells inferiors hi ha pintats paisatges rurals i eines utilitzades al camp..

La bona entesa entre el Servei de Béns Mobles (Direcció General de Patrimoni Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya), la parròquia i l'ajuntament possibilità, l’any 2000, la restauració del retaule.

Agustí Dalmau i Font
Historiador i arxiver

Darrera actualització: 02.10.2020 | 12:08

Imatges

Església Església
Darrera actualització: 02.10.2020 | 12:08